
De dilluns a dissabte: 13:00h a 21:00h
Diumenges: 09:00h a 17:00h
Nens: 15:00h a 17:00h
Hi havia una vegada un mar entre dues terres, compartit pels déus i els homes, que alguns pobles van anomenar Mare Nostrum, un lloc on mite i realitat es confonien. Per aquestes aigües hi viatjaren navegants de llegenda, com els argonautes, i altres de carn i ossos. Tots ells varen viure d’aquest mar. Temut i venerat, el Mediterrani fou el regne de Posidó, a vegades tranquil i d’altres, enfurismat. Durant mils d’anys, els habitants d’aquestes costes han intentat descobrir els secrets d’aquest riquíssim rebost, custodiat pels vents, i que amb el pas del temps ha anat revelant tots els seus misteris.
Mare Nostrum
Una de les llegendes que divulgaren els “parlotaires” durant la segona meitat del segle xix és coneguda com a “l’himne d’orfeu”. Aquesta narració forma part del folklore renaixentista empordanès i té totes les característiques d’una influència neoclàssica. Com totes les llegendes dels parlotaires no tenim cap text escrit i gaudim tant sols d’una tradició oral que ha tingut cura de fer-nos-la arribar.
Venus i orfeo
Quan les divinitats passejaven al seu aire per aquest món, molt abans de l’arribada dels grecs a la costa catalana, el diví orfeu s’enamorà bojament de venus, la passió era tan intensa que no podia deixar de pensar en la deessa, que li feia de musa per a les seves composicions més belles i líriques. A les nits, orfeu anava a veure a venus i desde sota la finestra, acompanyat d’una lira, entonava els seus cants melodiosos fins que sortia el sol. Els primers dies, la deessa no s’apropava a la finestra perquè tenia por que el seu marit vulcà s’assabentés d’aquelles visites, però al cap dels dies, el seu instint femení fou més fort que la por i tragué el cap per la finestra, mostrant-se al seu pretendent que, ple de satisfacció durant dies, li va dedicar les millors cançons del seu repertori.
Roques de l’encís
Així van anar passant els dies, pacífica i harmònicament, venus es preparava per sortir a la finestra i orfeu cantava, ple d’inspiració. La deessa estava disposada a declarar-se a orfeu, però júpiter, que des de feia temps se sentia atret per venus, anà a visitar-la i li declarà el seu amor. Tan convincents van ser les raons de júpiter que la deessa acceptà la proposta del seu nou amant.
Però heus aquí que al vespre, orfeu anà a cantar-li la serenata a venus i, ple d’inspiració, li cantà una de les seves composicions més boniques. Júpiter, que en aquells moments es trobava al costat de la seva estimada, quedà molt satisfet de la dolça tonada que se sentia i com que al fons del seu cor sentia certa adoració pel romanticisme, obrí la finestra per conèixer el cantor.
Malgrat els esforços de la deessa per impedir-ho, ja que no volia disgustar orfeu, júpiter obrí la finestra de bat a bat i es mostrà a orfeu, que es va emportar la desagradable sorpresa de veure substituïda la bella presència de venus per les magnífiques barbes del déu. Uns dies després d’aquest incident, el diví orfeu agafà la lira i decidí embarcar en una nau disposat a trobar al mar la felicitat que havia perdut. Després d’una llarga temporada de navegació, una forta tempesta va enfonsar la nau i el nostre heroi, agafat a la seva lira que era de fusta, pogué sobreviure. Passaren unes quantes hores fins que la lira, arrossegada pel corrent, arribà fins a un petit illot. Ja a terra ferma, orfeu es va creure salvat i com que les estrelles brillaven al cel per ser de nit, l’instint de poeta que el dominava l’inspirà per interpretar un himne sobre la grandesa de la tempesta que acabava de viure.