Així van anar passant els dies, pacífica i harmònicament, venus es preparava per sortir a la finestra i orfeu cantava, ple d’inspiració. La deessa estava disposada a declarar-se a orfeu, però júpiter, que des de feia temps se sentia atret per venus, anà a visitar-la i li declarà el seu amor. Tan convincents van ser les raons de júpiter que la deessa acceptà la proposta del seu nou amant.

Però heus aquí que al vespre, orfeu anà a cantar-li la serenata a venus i, ple d’inspiració, li cantà una de les seves composicions més boniques. Júpiter, que en aquells moments es trobava al costat de la seva estimada, quedà molt satisfet de la dolça tonada que se sentia i com que al fons del seu cor sentia certa adoració pel romanticisme, obrí la finestra per conèixer el cantor.

Malgrat els esforços de la deessa per impedir-ho, ja que no volia disgustar orfeu, júpiter obrí la finestra de bat a bat i es mostrà a orfeu, que es va emportar la desagradable sorpresa de veure substituïda la bella presència de venus per les magnífiques barbes del déu. Uns dies després d’aquest incident, el diví orfeu agafà la lira i decidí embarcar en una nau disposat a trobar al mar la felicitat que havia perdut. Després d’una llarga temporada de navegació, una forta tempesta va enfonsar la nau i el nostre heroi, agafat a la seva lira que era de fusta, pogué sobreviure. Passaren unes quantes hores fins que la lira, arrossegada pel corrent, arribà fins a un petit illot. Ja a terra ferma, orfeu es va creure salvat i com que les estrelles brillaven al cel per ser de nit, l’instint de poeta que el dominava l’inspirà per interpretar un himne sobre la grandesa de la tempesta que acabava de viure.