Green tour

Descobreix els secrets de la flora i la fauna del nostre entorn natural.

Recorregut ecològic

Phillyrea latifolia

És un arbust de fulla perenne que pot fer més de 9 m. Ramificacions blanquinoses i llises, tot i que les joves estan cobertes de pèls. Les fulles neixen una enfront de l’altra, de color verd intens en el feix i més clar a la part inferior. Les flors són petites, de color blanc verdós. Floreix a la primavera i els fruits maduren a la tardor.

Pistacia lentiscus

Es tracta d’un arbust mascle i femella (dioic), la qual cosa implica que pot reproduir-se per si mateix. Sempre verd d’1 a 5 m d’alçària, amb una intensa olor a resina, que creix als arbustos secs i pedregosos de l’Europa mediterrània, al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. No resisteix bé les glaçades més intenses i es desenvolupa en tot tipus de sòls. Pot créixer bé en pedra calcària i, fins i tot, en zones salnitroses o salines, això fa que sigui més abundant prop del mar. El seu nom prové de les fulles en forma de llentia.

Olea europaea

És un arbre de fulla perenne, de llarga vida, que pot arribar als 15 m d’alçària, amb una capçada ampla i un tronc gruixut, d’aspecte retorçat. L’escorça té unes fissures fines, de color gris o plata. El fruit és l’oliva, del qual s’obté l’oli d’oliva. L’olivera més antiga del món és al districte de Betlem a Palestina, catalogada amb més de 4.000 anys d’antiguitat.

Teucrium fruticans

Aquesta planta de fullatge gris preciós originària de la conca del Mediterrani s’ha convertit en una presència habitual a la jardineria a Espanya, incloent-hi la pública. És una planta molt resistent a les sequeres i a les plagues, d’aquí que es faci servir freqüentment en jardineria. Creix fins a una alçària màxima de 2 metres, tot i que és normal deixar-la entre 50 i 150 cm.

Asparagus officinalis

La planta de l’espàrrec està formada per tiges aèries ramificades i una part subterrània formada per arrels i brots, que és el que comunament s’anomena “urpa”. Les hortalisses conegudes com espàrrecs s’obtenen dels brots joves. La floració es produeix a partir del juny. Com a curiositat, es coneixen les propietats diürètiques de l’Aspargus sp., sobretot de l’arrel, per la gran quantitat de silici, entre altres minerals, glucòsids, sucres, aminoàcids, etc.

Púnica granatum

És un arbust gran o arbre petit que, tot i ser espinós, es conrea des de l’antiguitat a la Mediterrània. És molt resistent a la sequera, tant que pot passar mesos sense rebre ni una sola gota d’aigua i tampoc té por de les altes temperatures de l’estiu. Es va implantar a la Península Ibèrica durant l’època de la invasió àrab i en el seu honor va ser nomenada la ciutat de Granada.

Botja

S’estén per alguns llocs del nord de la Mediterrània i del nord d’Àfrica. Es troba a tota la península Ibèrica, i també a les illes Balears. Viu en matolls i pastures de les comarques mediterrànies i del sòl de muntanya, fins als 1600 m. Indiferent al tipus de sòl (calcari o silici); suporta bé els terrenys rocosos, sorrencs i argilosos, i tolera els moderadament salins i també els pobres en nutrients i matèria orgànica.

Alzina

És un arbust de fulla perenne que pot fer més de 9 m. És de climes secs (xeròfits) i és una de les plantes més simbòliques del clima mediterrani que pertany a la família de les fagàcies. La seva fusta és molt dura, de creixement lent, s’ha utilitzat per fer eines, tot tipus de mànecs i durant molts anys s’ha fet servir també per obtenir carbó vegetal.

Pinus halepensis

Pot arribar als 25 m d’alçària. El tronc és sòlid i tortuós, amb una escorça gris blanquinosa i una capçada irregular i pinyes petites. És molt resistent a l’aridesa; les branques i l’escorça són de color grisenc. És l’únic pi mediterrani autòcton i el que millor resisteix el mal temps, per la qual cosa és l’únic que neix i creix entre les roques, davant del mar. També ha estat una inspiració per a poemes i pintures.

Quercus suber

És un arbre europeu i nord-africà. Àmpliament estesa antròpicament per l’explotació de l’escorça de la qual s’obté el suro. La surera també és coneix en algunes comarques com suro o alzina surera. A Begur, va ser una de les potències econòmiques més grans durant l’època de la colonització indiana, i va continuar fins als nostres dies com activitat econòmica.

Estepa blanca, estepa margalidera

Planta mediterrània molt comuna a la majoria de comunitats, preferentment en sòl calcari. Molt freqüent als boscos de roures. És un arbust d’entre 40 cm i 1 m d’alçària, amb fulles blanquinoses pel pèl que tenen. Cistus albidus és una família d’unes 170 espècies diferents. Cistus albidus és el més comú al nostre territori i té aquest nom pel llatí albidus (blanc), que representa la planta. Històricament, algunes espècies s’han fet servir com diürètic i com antihistèric o relaxant.

Rubus fruticosus

Planta molt comuna al nostre territori, des de les zones muntanyoses fins a la vora del mar. Viu en clarianes de boscos humits, on és una espècie molt característica. És una planta espinosa amb lianes de fins a 10 m de longitud, amb floració de juny a agost. Té flors rosades, de vegades blanques a la base dels pètals, amb 5 pètals i 5 sèpals (aquesta formació floral pertany a tota la família de les rosàcies). És una planta molt interessant perquè resisteix en qualsevol tipus de terreny i altura, a més que se’n pot aprofitar el fruit: la mora. De gran valor culinari i ideal per preparar melmelades i conserves.

La nostra fauna

(Erithacus rubecula)

El pit-roig és un dels ocells més emblemàtics i estimats d’Europa pel seu aspecte tan característic i el seu agradable cant. El pit i el ventre són d’un color vermell intens, que contrasta amb l’esquena, el cap i les ales, en tons més foscos.

(Carduelis carduelis)

Aquesta encantadora espècie és originària d’Europa i té una bellesa única i un cant tan melodiós, que els amants de la natura l’aprecien molt. En l’antiga mitologia romana, les caderneres estaven relacionades amb la deessa de l’amor, Venus.

(Coccinellidae)

Un dels insectes més vistosos que es coneixen. Els seus colors van des del groc, el taronja i el vermell amb petites taques negres a les ales.

(Anthophila)

El seu nom significa “amant de les flors” en grec i hi ha més de 20.000 espècies conegudes. Com que el seu hàbitat requereix que hi hagi plantes amb flors per alimentar-se del seu pol·len i nèctar, les podem trobar a tots els continents llevat de l’Antàrtida, i diuen que encara hi ha moltes més espècies per descobrir.

(Sparus aurata)

Es tracta d’un peix molt apreciat tant en la pesca esportiva com en la gastronomia per la seva carn exquisida i sabor delicat. L’orada té un cos ovalat i comprimit, amb escates de color platejat que reflecteixen la llum del sol a l’aigua. Té unes aletes de tons daurats, tret que li dona el nom comú.

(Caretta caretta)

És una de les tortugues més distintives per la seva bonica closca en forma de cor i ben colorida. Això la converteix en un símbol de la vida marina i la conservació.

(S. salamandra)

La salamandra és un amfibi de costums molt terrestres. El que sembla un encreuament entre una granota i un llangardaix, en estacions seques es refugia als llocs més frescos, com ara fonts i coves humides. S’activa quan plou i és majoritàriament nocturna. La seva reproducció depèn de l’existència de tolls d’aigua neta on puguin viure els capgrossos.

(Vulpes vulpes)

És una de les espècies de mamífers cànids més esteses del món, i la seva bellesa i astúcia l’han convertit en un personatge llegendari en moltíssimes cultures. Ha aconseguit prosperar en diversos entorns i la seva intel·ligència i habilitats de caça el converteixen en un depredador reeixit. Fan servir el seu agut sentit de l’oïda i l’olfacte per localitzar les preses, i la seva agilitat i rapidesa per atrapar-les.

(Meles meles)

Aquest mamífer és fàcilment identificable gràcies a les bandes fosques que té al cap.

El teixó pot viure molt de temps en dejú, perquè a la tardor acumula grans reserves de greix. No obstant això, té una dieta és molt variada: des de fruites fins a ratolins, passant per arrels i tubercles. L’agut sentit de l’olfacte dels teixons és aproximadament 800 vegades més gran que el nostre.

(Oryctes nasicornis)

Ni piquen, ni mosseguen, ni envesteixen altres insectes. Els escarabats rinoceronts són inofensius, però tenen un aspecte combatiu, i se’ls considera els animals més forts del món; alguns experiments apunten que aquestes criatures cuirassades i armades poden aixecar càrregues que superen 850 vegades el seu propi pes.

(Passer domesticus)

Els pardalets són famosos pel seu cant eixerit, que pot variar significativament segons la zona i les condicions socials. Els mascles canten per atreure les femelles i delimitar el seu territori.

(Podarcis hispanicus)

Es tracta d’un rèptil que es pot trobar a moltes zones de Catalunya. És freqüent en camps, murs i parets, marges de carreteres i, fins i tot, arbres. L’important és que aquests llocs tinguin zones per prendre el sol i refugis on amagar-se en cas de perill.

GREEN TOUR